El Cafetí

Ken Livingstone va estar en Restaurant El Cafetí el febrer de 1999. Això és el que va escriure sobre la seva experiència amb nosaltres i de moltes altres coses.

Ken Livingstone, suposo

No hi ha molta gent que sàpiga això però soc vice-president de la Societat Zoológica de Londres. Suposo que això diu molt de com estàn les coses en l'innovat Partit Laborista, es més fàcil per a un socialista accedir a un lloc en el Zoològic que en el Govern, però això m'ha mantingut lluny dels carrers. Un dels nostres grans projectes fou intentar persuadir a la comisió del Mileni de que aportesin fons per a un aquari més gran en els molls. Hagués estat el primer aquari en el món dedicat a xerrades.

Un dels aventatges reals d'això es que em dona una excusa per a donar voltes pel món buscant aquaris moderns com el més conegut d'Europa, el que està a Barcelona. El fet es que auí es presentava com un típic i fred cap de setmana a Londres i, Barcelona, estava banyada per un maravellós sol, la qüestió d'aquí o allà era clara. Molts altres Londinencs van tenir la mateixa idea. Mentrestant ens asentem en maravellosos Restaurants amb vistes al port, vam poder veure com es manegàven els Birtànics, vestits amb camisetes, al contrari que els locals amb caçadores de pell.

Encara que l'aquarium era molt bonic, la nit ens va dirigiar al restaurant El Cafetí, que apareix en la llista Time Out com un dels millors restaurants de la cuina de la ciutat. El problema es que allà no se sol començar a sopar fins passades les 9 de la nit, així que quan vam arribar a les 8.30pm el lloc estava completament vuit . En els pròxims deu minuts altres tres parelles de Britànics usaven la mateixa guia de viatges. Verdaderament aquesta va ser el millor menjar que mai he tingut a Barcelona i, gràcies a la sobre valorada Lliura de Gordon Brown, fou un dels menjars més barats que mai he provat d'aquesta qualitat.

Un magnífic Torelló Brut Cava fou escollit seguit d'una Vinya Albina Rioja; tots dos per sota de 10£ cadascún. La meva companya va demanar una amanida ben fresca amb salsa Roquefort, mentres que el meu entrant foren pebrots farcits de lluç i gambes va estar brillant i original. El nostre primer plat consistí en mar i muntanya, una vella cassola de conill i llagostins on les salses van ser barrejades fins a la perfecció. Amb pena, la meva companya encarà el dilema sobre el seu risotto vegetal, com a mínim era per a dues persones, així que vaig tenir que ajudar-la a acabar-lo. Afortunadament, va quedar espai pel gelat de plàtan amb crema capucciono. El total del compte quedà per sota de 45£, cosa que no va estar gens malament donat que vaig escollir dos del vins més cars de la Carta de Vins.

Tot resultà un cap de setmana amb molt d'èxit, sombreixat tan sols per un encondre amb varis horribles joves borratxos Britàncis que insistien en cridar al empleat de neteja del aeroport "Manel, on és la cerveça"